Adormissats paranys

Sornament el temps s'escola
mentre s'encisa el record
en adormissats paranys.

Lluny de tèrbols somnis,
brollen dolces vagueries.

Tic-tac. tic-tac

Escolto,  de la penombra estant,
mormolejar el silenci.

El cor, acompassat al temps,
suaument batega.

Mentre...
l'instant esdevé estona.

Cap a l'ermita

Negre i roig
muntanya i cel

vinya
terra aspra, rocallosa

oliveres argentades
vent
tramuntana

camí terral, pedregós
vetes daurades

fred
aire gelat, glaçat

matoll sofrent, estoic, silent

temps deturat
pau
soledat

roca mil.lenària
sol ponent

espai arcaic...
remot...
silent.

Estatua de sal

La lluna il.luminava el teu desig.

El mar enfurismat,
les ones assedegades,
acompanyaven el deler.

I el llamp, símbol de la inquietud en el teu cor,
resseguia la llarga besada.

Però... estatua de sal cristal.lizada ella,
no t'estimava a tu,
sinó el mar, la lluna i el llamp.

Ingràvida la fosca cau com un bàlsam al capvespre

Ingràvida la fosca cau
com un bàlsam al capvespre.
La darrera remor, 
blana,
s'esvaeix.

Temors i neguits s'amaguen,
darrera d'una empostissada de dolçor,
glatint sota llur màscara

Rumb a Venècia

Entre vinyes daurades,
sotracs.
Sol encegant la tarda.
Xafogor,
placidesa.
El vell 2 CV verd-lluert grinyola,
sorneguer, rialler,
rumb a Venècia.

Cala Salguer

La lluna ens somreia, ampla i carinyosa,
obrint les nostres passes vers l'eterna aigua.
Les onades entonaven infinites cançons de mansuetud,
i el suau oreig que acaronava la nit,
m'estremia dolçament, lliscant damunt la pell.

Insòlits llamps il.luminaven la fosca,

com una flama que balla amb el vent.
Calm i silenciós el temps romania
a l'espera d'implícits acords.

Un sol no

Amagada en l'immens món de la nostàlgia,
deixo que reminiscències surtin del racó de la fosca.
Travessen tristament la boira els teus ulls incerts,
implorants,
demanant calladament resposta a tantes preguntes.
Tantes esperances cremades...
tants delers negats...
I tot... tot en un sol no.

Arcaic oratge

Encara el vell llevant
s'esmuny damunt cada bri d'herba,
que...deixant pas al fred oreig,
vincla tremolosa el cos
cap a ponent.

Les gavines, cant grotesc,
escarneixen amb sa cridòria,
tan arcaic oratge.

Estranya m'ha semblat la teva mirada

Estranya m'ha semblat la teva mirada, 
cúmul d'immensurable tendresa,
de dolça satisfacció...
coneixedora d'entranyables silencis.

Lluïa el brill alegre de la complicitat,
de la segura convicció d'inevitables trobades.

Però d'irrealitzats anhels...

La nit s'ha fet fosca

La nit s'ha fet fosca,
tremolosa...
Retornes amb el vent fred,
vell desig rebutjat,
font d'innombrables angoixes.
De temps insalvable, ja.
Nascut del moment estèril.
Execrat pretext de continuitat mai acabada.
Mor en la llum!
Defalleix a trenc d'alba!